Aquesta nit m’amagaré a sota la manta per no sortir més, deixaré passar el temps fins que es cansi i surti per la porta, apagaré les llums i el silenci refinarà aquesta nit.
Ja fa uns dies que les hores són lentes de minuts a mig gas i de segons cansats, aquesta nit, nit de lluna bonica, tot a les fosques, mentre passa el temps sota la manteta ningú sap que jo torno a plorar, camino a pas lent per un camí d’arbres despullats de fulla entristida, he perdut alguna cosa i no recordo ja que era.... recordo secrets a cau d’orella que ja no es poden dir, les coses que sabem i no volem afrontar.
Malgrat aquest embolic a estones tinc moltes ganes de tu, tot en moments previs que un grapat d’emocions s’amunteguen en el meu cor i la majoria somriuen al pensar que queda poquet per tornar-te a veure.
Aquesta vegada m’he quedat amb tot lo bo, i he aparcat les coses dolentes.
3 comentarios:
Carai, no sé pas quins dels 3 últims post m' agrada més ... pell de gallina!
Malgrat la distància, sàpigues que estic amb tu sota la manta. Truca'm si cal, i pujo a plorar juntes ;)
Un petonàs!
Nenes,
les llàgrimes les hem de deixar còrrer avall, ben lluny. Hem de fer que els somriures Escala, BKK, festes, tornin, q perdurin. Q sou maques quan ploreu però esteu precioses quan un somriure brilla a la vostra cara. Si hem d plorar q sigui per algú q realment val la pena!
Com vaig dir des de un bon principi, ..... aquest cop lluitaré, gastaré tots els "cartutxos" fins que em diguin que no rotundament! però jo m'hauré kedat tranquila pq hauré lluitat fins al final..
En aquest cas val la pena lluitar! però puc dir q no puc fes massa res que esperar.. impotència, impotència és l'emoció q tinc... molt dur! però seguiré amb el cap alt i donant corda per poder tornar enfilar l'agulla i cosí les petites ferides q ens hem fet.
un petonas a les dues.. no deixo de donar-vos les gracies.. és de lo millor que tinc.. unes bones amigues...
Ja sabeu que estic pel què calgui..
Publicar un comentario