LES PARAULES VOLEN AMB OLOR DE MAR

Tinc la sensació de voler allò que no conec.. jo també et vull petit....

El vaixell de paper marxa, s’escola entre les ones amb la sirena al damunt.

Odio ser tant radical saps? Em desfaig i m’ofego només de passar la brisa de dos dies.

Perquè quan les sirenes canten em deixen adolorida? A tu no et passa? Quan estan lluny sí! Lluny i aprop, les sents cantar però no les pots tocar, que cruel. La meva esta a una distància com aquesta,,,,,,,,,,, és cruel això?
El més dur no és poder canviar la sirena sinó veure com es desfà entra l’escuma d’un salt mortal.
El que realment és més dur o el què fa més mal.. és que tu i jo soms sirenes sense saber ho i assumim una fi entre línies, escoltant un crit final i ens desfem poc a poc sense donar-nos compte i ens tornem líquid com l’element.