Després d' una valeriana i unes gotetes de passiflora... és la meva droga d'aquests vespres d'hivern.. contenta faig la llista de quants serem el 25 nit! il.lusionada pensant que aquest any podrem comparar fotos d' un any amb l'altre.. i recordar els anteriors..
Mentres, com tots aquests dies em venen ganes d'escriure... és com una verborrea sentimental... em deixo anar... És com plorar..... després d' una bona plorada et sents relaxat, doncs poder escriure te el mateix efecte!!
Tot va començar una tarda d'hivern, en pau caminava pel món com un rodamon sense destí, ni un pq.... només em quedava morir-me, encara que no tenia cap pressa per veure el més enllà, desterrada de les meves terres, no em quedava més que portar les mans dins les butxaques i caminar... Ara....
Perduda entre les ombres, divaga el meu pensament, divagant pels boscos del meu poblet, portant el pes de tants camins caminats, el pes de tants passos donats.
Amb el silenci de la meva ment recorro el camí ja donat i passat, desfaig els nusos de la meva memoria , seguint camins mal lligats......
En les butxaques no hi porto res més que un bon forat per on s'ha escolat el camí, un camí trencat, sota la lluna bonica es queden les penes d' aquest últim que no ha sigut somiat, ha sigut realitat.
No hay comentarios:
Publicar un comentario